El pou, la neu i la bellesa

El pou, la neu i la bellesa

Aquests dies, durant unes hores, mitja Catalunya va quedar coberta per la neu. Des de casa meva es veia Collserola enfarinada com als betlems, tot semblava formar part d’un conte. La neu té una bellesa incomparable. És silenciosa quan cau com si al cel s’hagués trencat un coixí de plomes fredes, i brillant quan mira al sol. El primer que penses quan la veus, es que de cop qualsevol paisatge pot amagar-se sota un llençol blanc com quan estàs deprimit i no vols sortir del llit. Una vegada, al filòsof alemany Edmund Husserl li van preguntar que era el que unia a Europa, i en broma va contestar: “el que uneix a Europa no són els grecs ni els romans, és la visió de la neu”.

Durant una de les meves depressions, en que els dies desgraciadament no canviaven mai, vaig llegir un llibre senzill que explicava la història d’un home que durant una nevada queia en un pou i al final moria mentre contemplava la bellesa de la neu. Però ara no estic segur, potser al final es salvava (vull dir que és millor que el llegeixis per saber què passava, el llibre és “La gran nevada” de Joan Carreras).

Els bipolars, que coneixem el cel, quan estem depressius sentim que hem caigut en un pou. De dia veiem el cel a dalt com un cercle blau ple de records. De nit, quan tot és fosc, ens sentim millor dins d’aquella foscor a la que estem acostumats. I així passem els dies tancats entre aquelles parets rodones, patint de manera absurda i no sabem com sortir. No trobem l’escala. I quan algú treu el cap i ens parla des de dalt, les seves paraules ens arriben esmorteïdes, sense sentit, i no sabem que contestar, ens avergonyim d’estar en aquella situació, caiguts en un pou dins de nosaltres mateixos.

És difícil dir que s’ha de fer quan algú es troba a dins del pou. En el meu cas jo intentava fer només allò que volia fer, i la gran majoria de vegades era no fer res. Una amiga sempre em repetia una frase que amb el temps l’he trobada molt adient: “pensa que tot passa”. I és així. Et creus que sempre estaràs al pou, però no. Un dia t’adonaràs que camines i a parles com abans de caure. Et tornaràs a sentir bé, i tornaràs a ser tu amb aquells problemes i amb aquelles alegries que sempre han sigut teves. És qüestió de temps. D’estimar-te com ningú et pot estimar.

Tornant al principi, al pou, la neu i la bellesa. Penso que s’ha d’aprendre a estimar la bellesa. La bellesa és qualsevol cosa que consideres important per a tu. La bellesa ets tu. A mi m’agrada llegir, i sóc capaç de passar-me hores estimant els llibres, però no ho has de fer si per a tu això no es bell. Simplement, troba la teva bellesa i et serà més fàcil sortir del pou la propera vegada. Si estimes i saps a quins ulls mirar, ho tens fàcil.

Article escrit per Txema Escolano per a l’Associació de Bipolars de Catalunya.

www.sameidan.blogspot.com

El pou, la neu i la bellesa

El pou, la neu i la bellesa

Ajuda’ns a difondre l’ABC!

Written by