Navegants solitaris, botes brutes i la Sirenita

Navegants solitaris, botes brutes i la Sirenita

Ja és primavera, què podem dir els afectats pel Trastorn Bipolar. Només cal obrir els ulls i sentir. Els dies s’eixamplen, la llum es renova, bufa un vent suau, les flors parlen, la gent guarda la roba.

La Bipolaritat pot passar-la a un bar, passejant pel carrer, a l’oficina, al cine, al gimnàs o a casa acompanyat, sempre estaràs sol. Ets solitud. Tard o d’hora ho aprendràs. I quan ho descobreixis, ja no estaràs sol. Estaràs amb tu mateix. Allò que sents quan estàs sol, allò és teu. Costa molt acceptar el dolor, però no es una Fase de Depressió en el Trastorn Bipolar ni tampoc ningú entendrà la teva alegria tranquil·la. Pensa que a cada moment hi ha algú que pateix, a cada moment hi ha algú feliç de viure, i a vegades aquestes dues persones ets tu en moments diferents del dia.

A les reunions familiars o amb els amics surto a navegar. La meva ment, com una nau solitària, s’endinsa mar endins impulsada per un vent interior fins que perdo de vista la platja. No perquè no participi en les converses, no perquè no m’estimin, sinó perquè sento que la meva vida no és la seva vida. Jo he sortit masses vegades del camí de la normalitat, he corregut per camps de flors i he caigut en camps de fang, porto les botes brutes. Quan més m’adono és quan estic amb altre gent. M’he acostumat a rodejar-me de persones que porten les botes brutes, gent que gairebé tots estan morts i em parlen des dels llibres. Quan estic amb mi mai no em sento així, m’estiro a la sorra i miro el cel. Sèneca deia que els amics són el més important, però que el millor amic és un mateix.

Parlant de Bipolars i de navegants solitaris, Sören Kierkegaard (1813-1855), que era de Copenhague i portava les botes brutes, va escriure una versió del conte de la Sirenita (apareix com una anècdota a “Temor y temblor”, un llibre excel·lent i difícil) en la que un monstre marí cansat de seduïr joves belles, s’enamora d’Agnès. Kierkegard ens avisa que al monstre el que més li va atreure d’Agnès era “el seu aspecte apaivagat i que s’havia entretenir-se amb sí mateixa”. Però no va resultar ser una noia assossegada tal com pensava el monstre, a dins seu rugien els mars i la força de les onades com si estigués inmersa en una profunda Fase d’Eufòria en el Trastorn Bipolar. El monstre la raptà i se l’emportà al seu palau al fons del mar, però ella, descontenta amb el seu caràcter possessiu, el deixà i es convertí en una sirena que canta als navegants solitaris.

Així comença “L’Odissea” d’Homer:

“Conta’m, Musa, les accions d’aquell home astut, que va anar errant durant molt de temps, després d’haver destruït la ciutadella de Troia. Va veure les ciutats de molts homes i en va conèixer la seva manera de ser. Per la mar, ell va patir moltes penalitats en el seu ànim…”

Article escrit per Txema Escolano per a l’Associació de Bipolars de Catalunya.

www.sameidan.blogspot.com

Navegants solitaris, botes brutes i la Sirenita

Navegants solitaris, botes brutes i la Sirenita

Ajuda’ns a difondre l’ABC!

Written by