Ocells i eriçons

Ocells i eriçons

El diumenge passat feia un dia gris, plujós, passejàvem pel passeig de la platja de la Barceloneta, el meu fill xutava una pilota, jo mirava els núvols i al mar uns surfistes valents es barallaven amb les onades.

El meu fill va trobar un colom mort i el va començar a remenar amb un pal. Feia dies que era mort, estava ple de formigues (li vaig dir que era com una festa de formigues). Vam continuar caminant. Quan tornàvem cap a casa en cotxe, em va preguntar si quan trobem un ocell mort podem saber si ha mort a l’aire, per la caiguda o caminant pel terra. Li vaig contestar que només podem saber que és mort.

A vegades quan tenim una eufòria (i volem ben alt), no sabem les causes de la pujada, simplement, i desgraciadament, estem a dalt. Aleshores el més urgent és baixar, malgrat que nosaltres no volem, i fer tots els possibles per no esclafar-nos en la caiguda. Crec que els bipolars hem d’aprendre a fer vols curts o salts llargs que no pugin més enllà de la realitat (una mica com els astronautes a la lluna; uns salts sense gravetat). La realitat és un vestit que t’has de posar, no és res més que això. Uns el porten llampant, altres arrapat, altres van a la moda, altres d’alternatius, però no es pot anar despullat pel món. I quan et creus els teus deliris vas despullat. El psiquiatre Alexander Lowen comença el llibre “La depresión y el cuerpo” dient: “La principal finalitat de l’esforç psiquiàtric, tant al present com al passat, és posar a la persona mentalment malalta en contacte amb la realitat”. Tingues clar que la realitat dóna per somiar molt i fer salts llargs.

Fa unes setmanes vaig anar al Verdi a veure “El lado bueno de las cosas“, era una tarda que no sabia que fer. Jennifer Lawrence és bella, Bradley Cooper es bell, Robert de Niro és Robert de Niro, el guió és brillant i la bipolaritat sembla agradable quan apareix l’amor. És una pel·lícula molt recomanable per a tots aquells que pensen que ja ningú els comprendrà. Vaig sortir del cine content i amb ganes de trobar a qui vull trobar.

A les nits, al llit, acostumo a llegir fins tard, no he anar a treballar al dia següent, el carrer està silenciós i no he de pensar en res. Arthur Schopenhauer explica una paràbola sobre el eriçons que es pot aplicar als bipolars (està recollida al llibre “Parábolas, aforismos y comparaciones” editorial Edhasa). Diu que en un hivern molt cru els eriçons al cau tenien fred i s’apropaven uns als altres per donar-se calor, però quan més s’apropaven, més nerviosos es posaven i més es punxaven. Aleshores s’havien de separar, però tenien fred. Tots portem punxes, però necessitem el calor dels altres. Per aconseguir acostar-nos uns als altres necessitem oblidar, no només els errors que hem comés, sinó també els errors del altres.

Article escrit per Txema Escolano per a l’Associació de Bipolars de Catalunya.

www.sameidan.blogspot.com

Ocells i eriçons

Ocells i eriçons

Ajuda’ns a difondre l’ABC!

Written by