Què penso que és la Bipolaritat

La Bipolaritat

El títol d’aquest post ja diu bastant del que vull parlar. Vull parlar d’allò que ens passa a tu i a mi. Un psicòleg o un psiquiatre no dirien mai, “Vull parlar d’allò que penso que és la bipolaritat; dirien la bipolaritat és…”. I el problema dels que patim aquest trastorn és que la bipolaritat no és una cosa de fora, el problema és que nosaltres som bipolars. Alguns psiquiatres parlen de la malaltia (a vegades no utilitzen aquesta paraula, però és millor ser clars) com si fos equiparable a la diabetis o a un problema del cor, una qüestió de prendre la medicació apropiada i de no fer determinades activitats o no menjar determinats aliments, però no és així, al menys no en el meu cas.

 Quin és el meu cas? Doncs tinc quaranta-un anys i des dels divuit estic diagnosticat com a bipolar I. No explicaré ara les meves crisis –n’he tingut nou-, però sí que diré que aquesta malaltia no es pot separar de la persona. Crec que és bo que no es separi perquè d’aquesta manera s’integra allò que més ens avergonyeix (un és aquell maniac, aquell depressiu, aquest eutímic). No serveix voler agafar només la cara bona i dir tu ets aquest (aquest és un defecte que tenen alguns familiars que diuen tu no ets així. Això no vol dir que de les accions desagradables que fem durant les crisis siguem conscients com ho és una persona que no pateix la nostra malaltia.) Necessitem responsabilitzar-nos de qui som, perquè no oblidem el que portem entre mans (en aquest cas en el cap). La bipolaritat no és un tumor ni una qüestió de percentatge de serotonines. L’origen de la malaltia és genètic, els desencadenants són diversos (tensions, emocions fortes, tòxics…), però la malaltia es mostra en els pensaments, és una malaltia mental, i no hem d’oblidar que les persones som una construcció mental. Per això són els pensaments el que hem de cuidar a més a més del cos, hem de posar-hi cap i tractar de ser feliços dins del possible.

De les coses que he aprés durant aquests anys de pujades i baixades, de foscor i llum (massa llum a vegades), la més important és que l’única finalitat de la vida és ser feliç. Sembla una frase simple, però si ho penses uns segons t’adonaràs que no trobaràs el fons. Cadascú ha de trobar la seva felicitat, i per arribar-hi, abans ha de travessar molta tristor. Alguns la troben en l’admiració de la bellesa, altres en les relacions humanes, altres en allò que creuen és veritable, molts pensen que està en els diners, o en el amor, però la felicitat mai no està lluny de nosaltres.

Ara mateix dedico la meva vida a no fer res. Clar que aquest res és ampli, no paro de llegir, estudio filosofia, escric de tant en tant (tinc un blog), gaudeixo quan puc del meu fill, somio que no tindré més crisis, passejo pels barris que m’agraden (Gràcia, Gòtic, Eixample…) i em forço a veure als amics per no quedar reclòs.

Article escrit per Txema Escolano per a l’Associació de Bipolars de Catalunya.

www.sameidan.blogspot.com

Il·lustració feta per Elisenda Massó.

Flors per Elisenda Massó

Ajuda’ns a difondre l’ABC!

Written by